laPinta

INTRODUCCIÓ

El projecte La càmera com a escriptura tracta sobre l’anàlisi del llenguatge audiovisual en la videocreació narrativa a partir de 1990, quan el vídeo i els ordinadors ja són d’ús domèstic. Això ha generat i continua generant uns “modes d’enquadrament” autoetnogràfics i unes maneres de construir la narrativa audiovisual properes a allò anomenat “cine d’autor”. A la vegada, algunes videocreacions trenquen amb la narrativa lineal desdoblant les seqüències en l’espai, en dos o en tres projeccions simultànies.

La idea del projecte és produir un documental analitzant una obra dels artistes seleccionats (The Passing, de Bill Viola; Monogrames, de Stan Douglas; Els espigadors i l´espigadora, d´Agnès Varda; La Manola agafa l´autobús, de Gabriela i Sally Gutiérrez, etc.) i que junt amb teòrics del món audiovisual (Michel Chion, Raymond Bellour, Román Gubern, Bertha Sichel etc.) conformarà un recorregut per l’evolució del llenguatge audiovisual, on l’avenç tecnològic ha anat trencant les barreres estètiques entre el vídeo i el cine. Això ha desembocat a la tornada del narrador com a contador d’històries des d’una experiència subjectiva que formarà part d’un interès col·lectiu, degut als temes socials que es tracten. Es converteixen així en mostres antropològiques de la contemporaneïtat.

Aquesta realitat construïda pel llenguatge audiovisual (la televisió, el cine, el vídeo domèstic…) va ser analitzada, deconstruïda i /o reconstruïda pels artistes recorrent al mateix mitjà, el llenguatge de l’audiovisual, en la videocreació.
El projecte La càmera com a escriptura està recolzat pel sector: acadèmic, crítics d’art, universitats i museus; degut al seu interès i innovació en el terreny audiovisual, cultural, educatiu i artístic.

UNIÓN (Unión de las Asociaciones de Artistas Visuales de España); UB (Universitat de Barcelona); UAB (Universitat Autònoma de Barcelona); UCM (Universidad Complutense de Madrid; MEIAC (Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo); MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia) i la Fundació Joan Miró.

ARGUMENTACIÓ i JUSTIFICACIÓ

El vídeo en l’art apareix als anys 70, s’instaura com a tècnica associada a un context artístic. Els anys 60 i 70 són períodes especialment fèrtils en el terreny artístic donat que es produeixen una sèrie de canvis i ruptures radicals amb els models estètics establerts que afavoreixen la proliferació de nous moviments artístics-Pop Art, Minimal, Povera, Land Art, Fluxus, Art Conceptual- capaços de coexistir simultàniament, convivint en un mestissatge fins aleshores desconegut al món de l’art. Aquestes tendències compartien l´intercanvi multidisciplinar i propiciaven l’entrada de noves formes i mitjans d’expressió en l’art, en especial els que tenien a veure amb la tecnologia. Els artistes procedents de les més variades disciplines comencen a experimentar amb altres arts visuals: el cine i el vídeo.
A partir dels anys 90, el vídeo entra a formar part de la tecnologia domèstica i s’instaura dins de la producció artística com a tècnica habitual, generant i creant noves narratives; noves mirades en intersecció i confluència en el camp audiovisual.

No com l’experimentació d’un nou suport a nivell tecnològic, sinó com un llenguatge estètic que forma part de l’audiovisual com una nova mirada. Aquestes narratives audiovisuals deixaran també de ser concebudes per a ser vistes des d’un monitor, com un objecte d’una instal·lació; seran realitzades per a ser projectades en una sala, que pot ser de cine o en una sala d’exposicions (White Cube), i inclús per a ser emeses per televisió. D’aquesta manera es genera el reforç del concepte de l’audiovisual com a llenguatge; un llenguatge que en l’actualitat es va unificant en un gran “cabal” que reuneix en el seu “rec” els diferents marges del cinema, la televisió i el vídeo.

La introducció de la càmera de petit format i de l’ordinador en el món domèstic instaura una nova forma d’entendre l’audiovisual, que com va dir Francis F. Coppola: “alguna joveneta farà una gran pel·lícula amb la càmera del seu pare”, alguna cosa semblant li va passar a Sadie Benning, no amb la càmera del seu pare, però sí amb la que aquest li va regalar, una Fisher Price.

Els artistes construeixen narratives des de la seva subjectivitat dins del seu context social, a això la teòrica canadenca Catherine Russell ho denomina “autoetnografia experimental”.

La història del cine es realitza com una videocreació (L´historie du Cinema de J.L Godard), el cine utilitza l’estètica del vídeo i de la televisió (ex: Pillow Book de P. Greenaway), els documentals es fan performàtics (ex: Els espigadors i l´espigadora d´Agnès Varda) i la videocreació es construeix des d’allò cinematogràfic (ex: les obres de Bill Viola, Olaf Breuning, Sadie Benning, Robert Cahen, etc)

Aquest panorama interconnectat s’alimenta entre sí, i a la vegada, alimenta a l’espectador amb noves narratives i ficcions i/o documentals.

METODOLOGIA I PROCÉS DE TREBALL

L’engranatge en l’elaboració d’aquest projecte serà analitzar el llenguatge audiovisual des dels anys 90 fins els postres dies a partir d’entrevistes amb els artistes i teòrics que treballen en l’audiovisual.

L’anàlisi del documental es constituirà a partir de les següents temàtiques:
-La gramàtica del llenguatge audiovisual (tipus de plans, enquadraments d’imatge, enquadraments de so, montatge...)
-Fusió entre les diferents estètiques: Vídeo, Cine i Televisió.
-La càmera com a generadora de realitats.
-La narrativa: narratives autoetnogràfiques.
-El personatge del narrador i les seves formes de representació.
-Ficció i/o documental.

Encara que es parli des del present es generaran fils de connexió amb la història de l’audiovisual en tots els seus camps i disciplines, encara no hi ha cap pretensió de fer història de l’art ni de l’audiovisual en un sentit general, la pròpia construcció del projecte generarà una història particular d’interès general.

S’entrevistaran els següents experts/teòrics de diferents àmbits de l’audiovisual. Entre ells hi haurà:

• Raymond Bellour, crític d’art i escriptor. París. França
• Eugeni Bonet, teòric i artista audiovisual. Barcelona. Espanya
• David Bordwell, catedràtic d’estudis cinematogràfics de la Universitat de Wisconsin. EEUU
• Michel Chion, compositor de música concreta, cineasta, investigador i professor de la Universitat de Paris III. Paris. França
• Marta Gili, crític d’ art i directora de la Galeria Nacional “Jeu de Paume” de París. França
• Roman Gubern, escriptor i professor emèrit de la Facultat de Ciències de la Comunicació, UAB. Barcelona. Espanya
• Begoña Gutiérrez de Miguel, escriptora i professora de la Facultad de Ciencias de la Comunicación. Universidad de Salamanca. Espanya
• Antoni Mercader, teòric i professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació, UB. Barcelona. Espanya
• Neus Miró, crítica y comissària independent d’art audiovisual. Barcelona. Espanya.
• Laura Mulvey, professora d’Història de l’Art i del Cine de la Birkbeck University of London
• Catherine Russell, escriptora i professora de la Universitat de Montreal. Canadá
• Berta Sitchel, Directora del Departament d’Audiovisuals del Museo Nacional Reina Sofía. Madrid. Espanya
• Antonio Weinrichter, crític de cine i professor de la Facultad de Ciencias de la Comunicación, Universidad Carlos III. Madrid. Espanya
• Patricia Zimmermann, escriptora i professora del departament de cine i fotografia del Ithaca Collage. EEUU
  

Les obres a analitzar junt amb els artistes que les van crear seran les següents: (Apareixen classificades per la seva construcció narrativa).

Narrativa documental

Els artistes protagonistes i narradors:

• Els espigadors i l´espigadora (1999/00) d’Agnés Varda
• A place called Lovely (1991) de Sadie Benning
• The Passing (1991) de Bill Viola
• De l’autre côté (2002) de Chantal Ackerman
  

Narrativa ficció

Els artistes protagonistes i narradors:

• Lasso (2001) de Salla Tykkä
• King (2000) d’Olaf Breuning
  

Narrativa Ficció/Documental

• Corps flotans (1997) de Robert Cahen
  

Narrativa Ficció/Documental. Seqüències desdoblades

• Monodrames (1991) de Stan Douglas
• La Manola agafa l´autobús (2005) de Gabriela i Sally Gutierrez
• Consolation service (1999) d’Elija-Liisa Ahtila
  

Narrativa Ficció. Seqüències desdoblades (instal·lació)

• Interiors (2002) de Doug Aitkein

• La distància correcta (2003) de Mabel Palacín
  

Narrativa Ficció musical

• Un Mystique Determinado (2002) de Carles Congost
  

(Els artistes i teòrics seleccionats podrien variar en funció de l’acceptació i condicions del projecte.)

Crèdits

• Directora i guionista: Isabel María
• Productora executiva: Maribel Perpiñá
• Coproducció: Benecé Produccions S.L. y TV3 Catalunya
• Gestió de producció: laPinta Produccions (Maribel Perpiñá, Arantxa García, Leandra Vieira, Jordi Fàbregas, Berta Cervantes y Sònia Elvira)